Ara fa un any, La Burxa va arribar al número 200 i també va complir 18 anys de recorregut. Per celebrar-ho, vam fer una jornada a Can Batlló on a més de les activitats de caire més lúdic i festiu també vam dedicar un espai a la reflexió i el debat a través d’una taula sobre els reptes dels mitjans de comunicació popular, alternativa i crítica. En aquest espai vam comptar amb la participació de diverses publicacions amigues: La Directa, Crític, Masala, Fotomovimiento i El Pèsol Negre, amb les quals vam parlar sobre les experiències, les inquietuds, els punts que ens uneixen com a mitjans alternatius i els factors que ens diferencien d’altres publicacions. Des de La Burxa hem volgut plasmar en aquest número de rellançament el contingut d’aquest debat, ja que va suposar l’inici del procés de repensament que hem experimentat aquest darrer any i que ha culminat amb la refundació de la publicació. Per això, hem agrupat les aportacions que es van fer durant l’acte en diferents temes clau amb la voluntat d’obrir el debat a totes vosaltres. L’organització Un tret que ens diferencia clarament d’altres mitjans és la forma com ens organitzem i funcionem. En aquest sentit, segons Gemma Garcia, La Directa «sempre ha defensat una organització assembleària i horitzontal. Portem 10 anys treballant sense jerarquies i sense directores. Prenem decisions que sovint són més lentes però més sòlides». En la mateixa línia, Marc Font explica que Crític és «una cooperativa amb sòcies de treball i sòcies col·laboradores». Pel que fa a La Burxa, els col·lectius del barri són una peça crucial de l’engranatge, ja que «intentem que els moviments socials es facin seva la publicació i hi participin activament aportant articles. Per tant, no som un mitjà professional, sinó un mitjà de la gent», explica Gemma Parera. “El caràcter comunitari i col·lectiu dels mitjans de comunicació populars i crítics és impressionant i imprescindible” Segons Masala, «el que ens diferencia d’altres mitjans és que ens regim assembleàriament i des de l’horitzontalitat, per tant, no tenim estructures piramidals, i treballem comunitàriament i col·lectivament. Aquesta és la gran difèrencia a l’hora d’abordar tant els continguts com l’organització. Tots aquests temes els fem des d’un vessant on no podran arribar els mitjans de comunicació de masses». L’autogestió A l’hora de parlar de com ens financem els mitjans de comunicació popular i crítica, La Directa té molt clar que «l’única dependència que tenim és amb les subscriptores i les lectores, tota una comunitat de suport que fa possible el projecte i permet l’autogestió. No depenem de consells d’administració ni accionistes que en altres mitjans sovint són grans multinacionals o banca que acaben condicionant els continguts d’aquests mitjans. Tampoc depenem de la publicitat institucional que a vegades pot acabar lligant accions de govern o governs concrets». A Crític també defugen de la figura del consell d’administració: «el gruix dels ingressos i el deure que tenim és amb les subscriptores i els socis», afirmen. Per tal d’evitar haver de recórrer a la banca, les aportacions dels socis d’aquest mitjà permeten fer front a les pèrdues. «Això garanteix la independència editorial», expliquen. En el cas de Fotomovimiento, una de les fórmules que utilitzen per autofinançar-se és mitjançant una quota solidària a l’hora de cedir els materials: «quan un col·lectiu afí ens demana fotos, hem establert una quota solidària que consisteix en què cedim les fotos a canvi d’una aportació voluntària que és lliure i que la marca el col·lectiu en funció del que considera que pot aportar, i si no poden aportar cedim les imatges igualment. És un aspecte beneficiós per les dues parts, perquè els estem oferint un treball, ens aporta ingressos i alhora es valora la nostra feina», afirmen. La sostenibilitat A Masala, quan parlen de sostenibilitat ho fan des d’un vessant humà, ja que des del punt vista econòmic, diuen, han estat en crisi permanent. Per tant, per tal que el projecte sigui viable cal valorar què poden assumir les persones que en formen part: «no podem assumir una publicació cada dos mesos, però sí cada sis». A més, consideren que «com a premsa de barri, mai és un bon moment per a desaparèixer. Abans que la publicació desaparegui del tot, val la pena repensar per fer un projecte més sostenible», fent referència al procés de refundació que van viure poc temps abans. “No som un mitjà professional, sinó un mitjà de la gent” La sostenibilitat humana també és molt important per a La Burxa: «quan hem tingut moments de crisi, hem fet crides a la participació per tal de refundar d’alguna manera la publicació amb noves aportacions i col·laboracions, i totes les crides han tingut molt bona resposta i han estat molt positives». L’enfocament Segons La Directa, els projectes de comunicació popular «tenim la capacitat de construir altres relats. La Directa hem ampliat la mirada de la comunicació popular construida des dels moviments socials i pels moviments socials. Estem visibilitzant altres protagonismes, altres relats i realitats que també configuren les lluites socials, sovint invisibilitzades». D’altra banda, Crític tracta els temes des d’una «visió més institucional que, alhora, pretén trencar certs relats i explicar una altra versió del que passa». “Parlem de temes que altres mitjans han tractat d’una forma tangencial, i ho fem d’una manera global fent un retrat de conjunt” A Crític aposten per un “periodisme reposat”. Així ho expliquen: «en l’era de la “infoxicació”, en què vivim permanentment connectats a les xarxes, en què hi ha un volum de notícies que no som capaces de digerir, Crític intenta fugir d’aquesta voràgine i, en lloc de publicar molts continguts al dia, en publiquem un, màxim dos. És a dir, a foc lent intentem que estigui tot molt ben treballat». A més, el continguts de Crític pretenenen «“fiscalitzar” els poders propers». «Com que tenim independència editorial i política, podem fiscalitzar d’una manera més fiable i explicar coses que altres mitjans, per lligams, per manca de voluntat o perquè no se n’assebenten, no publiquen». Al seu torn, El Pèsol Negre és una publicació amb més de 16 anys de recorregut que es reparteix gratuïtament al Bages i el Berguedà cada dos/tres mesos. S’autodefineixen com a llibertàries, i estan enfocades «des de dins del moviment cap enfora. […] Les persones que formem part de la publicació militem en espais llibertaris de la comarca i entenem que El Pèsol Negre és una eina més per visibilitzar les lluites». Pel que fa a La Burxa, la publicació «va néixer en un moment en què hi havia una criminalització molt forta del moviment okupa. En aquest context, es va veure necessari comptar amb un espai per fer un altre relat. Amb el temps, el mitjà s’ha convertit en un altaveu dels moviments socials i veïnals del barri i pel barri». La incidència Pel que fa al grau d’influència, el Pèsol Negre «no pretén ser un mitjà d’autoconsum, sinó que volem que arribi al màxim de gent possible. En aquest sentit, la publicació és gratuïta i actualment se n’editen 5.000 exemplars que es distribueixen de forma lliure i en mà», expliquen. “Com a premsa local molt arrelada al territori tenim la capacitat de connectar amb el carrer” I és que la incidència és un dels motors d’aquesta publicació, i la prova és que «en una població com Berga que té 15.000 habitants es distribueixen 2.500 exemplars. En el moment que publiquem temes de denúncia amb noms i cognoms, la gent busca el diari per informar-se’n. A la comarca som els únics que abordem aquests tipus d’informacions». Per posar un exemple, en moments clau com va ser el cas de l’assassinat de J.M. Isanta a Berga o l’assassinat de Mustapha, veí de Manresa, a mans del cossos policials, «el Pèsol Negre ha estat el mitjà d’informació de referència i és quan més es veu la influència que pot tenir». El fet que sigui un mitjà d’influència a la comarca fa que també se’l llegeixi gent contrària. En aquest sentit, expliquen, «a vegades cal lluitar perquè arribi a tothom, ja que quan publiquem temes incòmodes i la publicació es distribueix de forma indiscriminada, moltes vegades els exemplars desapareixen de segons quins punts de distribució». Tot i això, per la gent que forma part del projecte la millor recompensa és la repercussió dels articles que publiquen: «entenem que la nostra funció és incidir socialment, i ho fem a través d’una eina que veiem que funciona i té efectes en les lluites». Aquesta és una reflexió força compartida per tots els mitjans presents a la jornada. En el cas de La Directa, «una de les recompenses dels mitjans [de comunicació popular] és que som tensors dels mitjans de comunicació de masses que s’han vist forçats a abordar algun tema. Una de les funcions dels nostres projectes és marcar agenda, i aquesta és una gran victòria».

Similar Posts