Les persones ens signifiquem a través de la relació que adquirim tant amb el nostre entorn, com amb les persones que ens envolten i som, en part, allò que aquestes persones ens retornen amb la seva mirada. El nom que tenim, sense anar més lluny, és un dels primers gests que corroboren aquesta afirmació: ens el posen els nostres pares regalant-nos ja la nostra primera identitat.

Per identificar-nos com a persona, partim de diferents escenaris que van des d’allò més íntim a allò més general: del nostre cos i la nostra biologia, fins a la nostra família, el lloc on vàrem néixer i créixer, el moment històric que vivim, la cultura… Tots aquests escenaris són esferes en continua i invisible relació entre si que, sense que nosaltres en siguem conscients del tot, ens construeixen i ens redefineixen al llarg de tota la vida.

Cada dia, quan sortim de casa i ens afrontem a la vida quotidiana, ho fem carregant milers de creences que hem anat interioritzant fins al punt de portar-les inscrites a la mateixa pell, a través de les quals llegim i interpretem el món que ens rodeja. Com a individus, a més, tenim certa quota de poder i és en funció d’aquesta que decidim la nostra manera de mirar el món, és a dir, la nostra subjectivitat. Tanmateix, les idees transmeses a través de la cultura, i sobretot a través dels mitjans de comunicació, ens afecten molt més del que a moltes ens agradaria.

Jo, com a dona blanca occidental nascuda als anys 80, visc en una cultura que m’ha proporcionat una imatge molt concreta de la dona que hauria de ser, i el mateix succeeix amb altres grups de persones i amb el propi món. Per dir-ho breument, el que fem és crear una imatge del bé i del mal. Quin malson això dels dualismes, oi? Però és que la societat actual es construeix així, a través dels dualismes: home i dona, bé o malament, èxit o fracàs, sa o malalt… i, en aquesta reducció, ens oblidem d’una gran escala de grisos on se situen diferents condicions culturals, emocionals, mentals, físiques, sexuals, i tantes altres diversitats que no són representades i que, per tant, queden excloses i soterrades.

En la seva majoria, les imatges que els mitjans de comunicació ens donen de les persones estan estereotipades i plenes de valors i d’interessos comercials. El principal problema és que, a través de la repetició, aconsegueixen que unes idees molt simplificades i molt allunyades de la realitat, passin a ser absolutes veritats. Es genera una idea fictícia del que és normal i desitjable i aquesta idea falsejada no representa, ni de lluny, a la major part de la població i, ens sotmet a una dictadura: la dictadura de la normalitat. Aquella que ens oprimeix amb uns ideals que marquen allò que hauríem de ser i ens mostren on mai no podrem arribar.

Les persones amb diversitat funcional pateixen aquesta realitat igual que nosaltres, però la gravetat de la seva situació és molt pitjor. Si a nosaltres els estereotips ens oprimeixen, a les persones amb diversitat funcional directament les anul·la i, tal com ens ensenya el món de la publicitat, allò que no és representat, no existeix, s’estigmatitza i es converteix en una “anomalia”. Aquestes persones, sobretot les que tenen discapacitat intel·lectual, no solen formar part de les nostres vides quotidianes perquè, a menys que tinguis algun familiar o a algú proper, no existeixen espais on puguem compartir la vida amb elles, no sabem com són i, com deia abans, queden invisibilitzades en els mitjans de comunicació.

De ben segur que les responsables de tot això són algunes de les nostres creences. Si bé avui en dia ens sembla lògic que les dones generin els seus moviments d’emancipació o que la societat lluiti contra les idees heteropatrialcals, encara no succeeix el mateix amb les persones amb diversitat funcional: no se’ns fa tan estrany que es vulneri el seu dret a decidir sobre la seva vida i segueixin silenciades a casa seva o als centres ocupacionals. Pot ser hi ha un pensament inconscient que hi subjau a tot això, i és que les persones amb diversitat funcional no arriben a la categoria de “persona” i, per tant, no és tan important que les tinguem en compte per construir el món.

Per entendre una mica millor d’on podrien venir aquestes creences, hauríem de considerar alguns esdeveniments històrics: en primer lloc, hem arribat al segle XX amb un llegat històric que sempre ha tractat a les persones amb diversitat funcional com a fenòmens naturals, malediccions o càstigs divins. Per altra banda, el sorgiment de la revolució industrial va establir uns valors de producció que són els que avui en dia determinen si una persona és vàlida o no i les persones amb diversitat funcional com cossos que no poden adaptar-se als nivells de producció estipulats, són considerats improductius i no vàlids. I finalment, tal com argumenta Beatriz Preciado a la seva conferència sobre la mort de la clínica, les lògiques estadístiques i matemàtiques van entrar també en els processos de gestió de salut i de la societat provocant que la noció estadística de “mitjana” es converteixi en la noció de la norma “biopolítica”, és a dir, tot allò que excedeixi o que no arribi a la mitjana es considera anormal.

La institució clínica del moment intenta, deixant de costat el misticisme i emparant-se en la ciència, classificar-nos entre cos normal o un cos patològic. Les diferències físiques, sensorials o mentals, es consideren no aptes per conviure en aquesta societat i són apartades per corregir-les o curar-les. Són els bojos o els minusvàlids. Categories de persones menys vàlides d’on, per cert, encara no hi hem sortit ni les dones, ni les prostitutes, ni el col·lectiu LGTBI, ni moltes d’altres on la condició cultural no encaixa amb els cànons o interessos d’una societat amb valors neoliberals i capitalistes.

Per sort, a partir de la segona meitat del segle XX i seguint la línia d’altres moviments de drets civils, les persones amb discapacitat van començar a manifestar-se demandant aspectes com poder tenir accés als llocs públics, a la informació, a la feina i que, en general, se’ls tingués en compte. L’any 2006 va tenir lloc la convenció dels drets de les persones amb discapacitat a les Nacions Unides, on es va reconèixer que la discapacitat resulta de la interacció entre les persones amb deficiència i les fronteres degudes a l’actitud i a l’entorn, que eviten la seva participació plena i efectiva en la societat en igualtat de condicions amb els altres.

Cada cos i cada ment té una manera de ser i de sentir, una manera d’expressar-se, una llengua nativa, però no hem sigut educats per a respectar la diferència. És possible que una persona no pugui reproduir el llenguatge normatiu, però trobarà una manera de transmetre les seves preferències i de fer saber allò que sent. No deixa de ser rellevant que posem l’accent en la seva falta de capacitat per parlar, però no el posem en la nostra falta de capacitat per entendre. Si creiem que només hi ha una única forma vàlida o sana d’interaccionar amb l’entorn, el que estem fent és, més o menys conscient, colonitzar els altres cossos i prohibir-los ser.

I així, apartant allò que no val, la societat s’ha anat construint homogeneïtzada i excloent. D’una o altra forma, el que és normal es transmet dins la cultura com una mesura única en la qual, o hi estàs dins, o hi estàs fora. Les persones que presenten algun tipus de discapacitat són vistes com a cossos amb necessitat de ser rehabilitats, i així són relegades a centres clínics o especialitzats. Segons aquest pensament, és la mateixa persona la que té un problema i és a ella a la que s’ha de tractar. I això és el que ha portat a la institucionalització, la segregació, la medicalització i la vulneració dels drets de milers de persones amb diversitat funcional.

És curiós perquè si busquem la definició de “normal”, la primera accepció que trobem és: “Adj. Dit d’una cosa: que es troba en el seu estat natural“. Tanmateix, molts cossos i moltes ments que sí que es troben en el seu estat natural, no són considerats normals.

Les persones NO són el problema, és la manera de mirar d’una societat que no ha pensat en elles ni ha tingut en compte allò que necessiten per a poder-se desenvolupar com a ciutadans de ple dret. És urgent que comencem a canviar la mirada cap a aquelles persones que no considerem iguals a nosaltres. És necessari que la societat abandoni aquesta actitud condescendent cap a les persones amb diversitat funcional, perquè elles també es construeixen a través dels nostres ulls, i no són ni més ni menys que aquell que els mira. Moltes vegades no sabem com relacionar-nos amb el que no coneixem, ens fa por, però és la nostra limitació la que es posa en relleu, no la de l’altra persona.

Deia Amèlia Baggs, una activista amb autisme, que “només quan les diferents formes de ser persona siguin reconegudes, serà possible la justícia i els drets humans

Similar Posts