Deia Roque Dalton en referència a Rubén Darío que cada estat tenia el premi Nobel que es mereixia. Potser amb les places i els països ocorre el mateix. Si ens fixem en Barcelona la Plaça d’Espanya té reminiscències de certa fatxenderia imperial mentre que la dels Països Catalans apareix gairebé com una irregularitat en el paisatge, pràcticament com un buit. Més que una plaça, la de Sants, és una clatellada al vianant. Resulta una mossegada al paisatge malgrat la posició que ocupa de benvinguda a la ciutat per als viatgers que hi arriben.

D’aquí a un parell de mesos es compliran trenta-cinc d’anys de la seua inauguració, un aniversari imperfecte i amb regust d’intranscendència per un espai urbà que conjuga a la perfecció els mateixos adjectius. Dels actes d’estrena de la plaça queda a penes una pàgina en el diari. La notícia destaca la presència del llavors alcalde Pasqual Margall, qui havia accedit al càrrec accidentalment després de la marxa de Narcís Serra al ministeri de defensa.

La dels Països Catalans seguia el model d’intervencions aspres —les conegudes «places dures»— que combinaven formigó, granit i ferro, i que van fer fortuna a la Barcelona dels 80. La seua funció primera era intentar contrarestar l’edificació descontrolada de la dècada anterior i alleugerir la trama urbana. Més que com espais per a la sociabilitat van ser pensades com a parèntesis i, per a una nova generació d’arquitectes, com a petites pinzellades d’art, d’alenades de modernitat. No obstant això, allò que fa singular la de Sants és que resulta una metàfora perfecta d’una doble degradació. D’un costat d’aquesta modernitat urbanística pensada en funció del fet creatiu per sobre de la utilitat ciutadana. D’un altre, el nom triat delata l’ambició d’un imaginari diferent que remetia a la plurinacionalitat de l’estat, anhel que ràpidament ocupà el seu lloc entre les quimeres socialistes com el dret a l’autodeterminació, l’aconfessionalitat de l’estat o la sortida de l’OTAN. El deteriorament dels seues escassos equipaments va en paral·lel a l’erosió accelerant de tots aquests propòsits.

Trenta-cinc anys de metàfora, però també trenta-cinc anys de despossessió, d’un no-lloc, d’un homenatge involuntari a la lletjor, a l’abandonament.

Aquests dies que encara ressona la consigna «els carrers seran sempre nostres» cal apel·lar a la literalitat del significat, contagiar d’entusiasme les persones que s’han llançat a la reapropiació dels carrers com a trinxeres bàsiques de la democràcia popular, omplir de continguts aquests afanys. Proposar, debatre, participar, redreçar el potencial simbòlic de la plaça, dotar-la d’un significat nou, derrotar la grisor que li és característica. I de pas, acolorir els Països Catalans. Som-hi?