“El món de la discapacitat intel·lectual és una illa medieval on hi ha una vulneració sistemàtica de drets i vosaltres en sou còmplices.” Amb aquestes paraules una persona experta en temes d’ètica aplicada es dirigia durant una formació a un grup de professionals -entre els que jo m’hi trobava- de l’àmbit de l’educació social, el treball social i la psicologia. Aquest paral·lelisme amb una illa pot ser encertat, si la pensem com un espai aïllat del món, tant física com conceptualment, lluny de tot i tothom, invisible a les mirades alienes, excepte quan un s’hi acosta i decideix posar-hi els peus. Tanmateix pot ser adequat ubicar-la en una època remota, on certes pràctiques que avui dia trobem aberrants formaven part de la normalitat establerta.

Però la discapacitat no és quelcom estàtic i absolut, sinó que, tal i com recull la Convenció de Drets de les Persones amb Discapacitat de l’ONU (2006) és un concepte que evoluciona i que resulta de la interacció entre les persones amb deficiències i les barreres degudes a l’actitud i a l’entorn que eviten la seva participació plena i efectiva en la societat, en igualtat de condicions amb les altres (CDPD, 2006, preàmbul).
De forma més general, es pot explicar aquesta evolució a través de 3 grans models, que si bé segueixen una lògica de seqüència temporal, poden coexistir en un mateix moment històric. Aquests models de tractament de les persones amb discapacitat són el Model de  Prescindència, el Model Rehabilitador i el Model Social (Palacios, A., Romañach, J, 2006).

Des del Model de la Prescidència es considera que les causes que originen la discapacitat són religioses i que les persones amb discapacitat no tenen res a aportar a la societat i, per tant, es pot prescindir d’elles.

El Model Rehabilitador entén que les causes són científiques i, per tant, explicables i corregibles des de la lògica de la ciència positiva i normativa com, per exemple, a través de la medicina. És important assenyalar que el model rehabilitador (o biomèdic), ha estat
predominant i hegemònic en el nostre país, ocupant una centralitat en la forma d’interpretar la discapacitat intel·lectual. La filosofia que hi ha al darrere es centra en el substrat fisiològic, entenent que “la discapacitat intel·lectual es caracteritza per limitacions significatives tant en el funcionament intel·lectual com en la conducta adaptativa expressada en les habilitats adaptatives conceptuals, socials i pràctiques. Aquesta discapacitat s’origina abans dels 18 anys” (AAMR, 2002). De forma general es pot dir que la mirada provinent d’aquest model apunta a les limitacions individuals, a la idea de problemàtica clínicament abordable, i a la rehabilitació de la persona com a estratègia necessària per a poder recuperar un (suposat) estat de “normalitat”. A casa nostra, aquest model ha cristal·litzat de forma molt evident -sustentat tant per l’acadèmia com per l’administració- en tots aquells dispositius (serveis específics) destinats a ocupar-se de les persones amb discapacitat al llarg de tota la seva vida. És especialment paradigmàtic el cas dels centres ocupacionals per a persones adultes amb discapacitat intel·lectual, dissenyats per a ocupar (de contingut) la vida de les persones, rehabilitar (reparar les desviacions) els cossos no normatius, i rendibilitzar els cossos a través del treball per extreure’n un benefici material.

Com a contraposició al Model Rehabilitador, trobem el Model Social de la discapacitat que entén que no serien les limitacions individuals les arrels de la discapacitat, sinó les limitacions de la societat per prestar serveis adequats i per assegurar adequadament que les necessitats de totes les persones siguin tingudes en consideració dintre de l’organització social (Palacios, 2008). Aquest model entén la discapacitat com una forma d’opressió social que -sense negar la deficiència com a funcionament divers d’una part del cos- es centra en els processos de discriminació i exclusió vers la persona quan aquesta és categoritzada (per suposats experts) com a persona amb discapacitat. Aquesta visió quedava ja recollida a l’any 1976 per part de la Union of Physically Impaired Against Segregation (UPIAS) de la següent forma: “La discapacitat és el desavantatge o la limitació de l’activitat causades per una organització social contemporània que té en escassa o cap consideració a les persones amb algunadeficiència i per tant les exclou de la participació en les activitats socials generals” (UPIAS, 1976). Aquest model, molt vinculat al Moviment de Vida Independent des dels seus inicis (final de la dècada dels 60 als EE:UU), deriva a l’estat espanyol en el que avui coneixem com a Model de la Diversitat (Palacios, A., i Romañach, J., 2006) i en el concepte àmpliament difós de diversitat funcional (Foro de Vida  Independiente, 2005).

Per concloure, és important senyalar que la discapacitat respon a una interpretació concreta de la realitat, variable al llarg del temps, on diferents discursos hegemònics i de poder s’han imposat a d’altres discursos més perifèrics i subalterns, fixant el contingut, les pràctiques, les polítiques i les vivències en relació a les diverses formes de funcionament individual. Aquestes formes d’entendre la discapacitat no es poden desvincular de certs espais ideològics sobre com concebre la diversitat, la diferència, i en definitiva de com entendre l’alteritat.

Malauradament, aquesta forma d’entendre les persones amb funcionalitats no normatives, ha provocat la seva expulsió forçosa cap espais fronterers configurats segons diverses lògiques, com la capacitista, la productiva o la biomèdica, entre d’altres. Paradoxalment, la nostra societat, prenent com a estendard la bandera de la inclusió, ha creat diferents serveis d’atenció a les persones amb discapacitat, que no han fet sinó reproduir espais d’exclusió, permeten justificar la necessitat d’existència d’aquests mateixos dispositius, sense que mai canviï res.
L’illa segueix allà, lluny de tot i de tothom. Fins quan en serem còmplices?

About Admin

Psicòleg Social i Antropòleg

Similar Posts