A principis de 2016 vaig canviar el meu llit per un sac de dormir, el pis per una tenda, i vaig deixar enrere els meus amics i la meva feina a Barcelona per embarcar-me en un viatge cap a Tailàndia en bici. Ho havia fet abans: recórrer en bici 20 països europeus, dormir a l’exterior entre mosquits i cuinar al meu fogonet sota la llum de la lluna. Però res d’aquesta magnitud. La meva família pensava que m’havia tornat boig. Jo també ho vaig pensar en algun moment. Tanmateix, l’encant de viatjar a ritme lent i la riquesa de les experiències que només qui ha viatjat en bici coneix, aviat em van animar. Vaig creuar 12 països fins a Grècia, arribant una mica més tard del que havia planejat. Els vents, sorprenentment freds, i la neu del nord del país em van desviar cap al sud per passar l’hivern, cap als aires càlids de Creta.
Aquí va ser on els meus plans es van desmuntar. En una Atenes devastada econòmicament, mentre decidia quan agafaria el vaixell cap a Creta, em vaig retrobar amb dues noies a qui havia conegut a Kosovo. També viatjaven en bicicleta, com jo, i em van parlar d’un projecte anomenat “City Plaza”. Sentint que era un centre per a refugiats, i donat el meu interès creixent per la crisi dels refugiats -que abans em semblava tan llunyana- em vaig enrolar com a voluntari. Aviat em vaig trobar a mi mateix rentant els plats a la cuina de l’hotel al costat de gent de Síria, Afganistan, Iraq, Somàlia i altres nacions. A vegades és estrany on acabes quan viatges sense plans. Després d’un parell de dies ajudant a la cuina comunitària i la cafeteria, vaig descobrir que hi havia una escola i vaig preguntar si necessitaven un professor d’anglès (la meva antiga feina). I, tot plegat, em vaig trobar donant classe a un grup de persones de diferent origen, edat, classe social i nacionalitat. I dues setmanes després hi convisc al mateix edifici. I ha passat un any i encara sóc aquí; menjant, dormint i vivint amb 400 refugiats (150 dels quals són nens i nenes) de 15 nacionalitats diferents. Me n’alegro, de no haver agafat aquell vaixell cap a Creta.
City Plaza és una microcomunitat de refugiats i voluntaris d’arreu del món convivint en un hotel abandonat de set pisos al centre d’Atenes. És un projecte d’habitatge alternatiu per a migrants autogestionat, un pol oposat als camps de refugiats governamentals, que ofereix dignitat i respecte a aquells que els polítics corruptes han marginat. Dóna privacitat a les famílies, llits, menjar sa, atenció mèdica i educació. No té cap tipus d’afiliació amb el govern o cap ONG i depèn únicament de donacions de filantrops particulars. Ningú guanya un cèntim. És una de les coses més increïbles amb les que m’he trobat al llarg de la meva vida.
Tot i que sóc professor, aquí sento que sóc jo el que aprèn cada dia alguna cosa. Estar aquí m’ha ensenyat a imaginar-me un món millor, on la igualtat i la llibertat de moviments són possibles. M’ha ensenyat a desfer-me dels meus falsos judicis i a compartir amb els altres la meva bona sort. Sobretot, m’ha ensenyat a deixar anar el manillar. A deixar-me portar pels vents de la vida. I a acceptar que mai sabràs on acabaràs.

Similar Posts