Comoditat, propietat, seguretat, preferència i via lliure. L’amo del carrer té nom de cotxe i deixa rastre. I des d’aquí juga amb el poder d’ocupar espai i tenir potència, que és pagada en una gasolinera. Com els homes blancs de certa edat, que ocupen les esferes visibles i amb bones condicions de vida laboral i social, el motor del vehicle privat és el gran beneficiari de la mobilitat a la ciutat. Cap dels dos no desitgen veure enfrontada la seva posició de privilegi, i si cal, la negaran per totes vies. Vora seu la bici pedala amb el cost energètic d’un entrepà i un cafè amb llet. Mentre la via del cotxe mai no té opcions de no seguir si no és perquè decideix parar, la bici busca seguir per les voreres quan sovint deixen de pensar quin lloc ocupa. Els carrers han sigut dissenyats fent prevaldre els criteris de fluïdesa de la dictadura de l’automòbil, com ho ha fet la vida amb el rol masculinitzat.

La bici, però, des d’un espai no pensat per ella, segueix; i assumeix el perill de fer-se un lloc a cada pedalada. La persegueixen mirades de rebuig quan trepitja asfalt i també quan va de vianant sense remei. Com els homes que no hi veuen problemes en els comentaris i piropos masclistes amb què embruten el carrer, els cotxes tampoc no reconeixen el fum gris amb què impregnen la ciutat, i molts d’ells no prenen ni consciència d’aquesta situació de privilegi. Però dalt de dues rodes que patrullen la ciutat, l’aire li recorda la possibilitat de transitar els carrers des d’un altre lloc, sense contribuir a aquest aire gris que no hauria de tenir color. El dia a dia, si no és perquè la barreja de gasolina i excés de testosterona porta un curtcircuit, no sembla que impliqui un problema de convivència. Qualsevol disputa de la seva hegemonia és presa com un atac i el cotxe accelera el discurs victimista d’una desigualtat. Sí que se’n parla a les converses de bar, que si el cotxe guixa l’aire i reneguem junts d’aquesta pintada sense qüestionar els hàbits que l’embruten, com aquelles crítiques al masclisme que es pronuncien tallant la veu de les dones que en parlen, sense consciència que perdre aquests privilegis començaria a fer possible un entorn on d’altres persones podrien accedir i gaudir d’un espai públic de més qualitat.

Amb l’aire gris i el masclisme de mestre, respirem a batzegades i la postal real de la ciutat té una fumerada de barret.

Similar Posts