Me too, sí, jo també. Sóc un home, i jo també: he estat agressor i assetjador.

«Me too» ha estat una campanya a les xarxes socials que ha servit per visualitzar l’assetjament i les agressions sexuals. Una campanya que ha estat un èxit a l’hora de visualitzar les violències que pateixen les dones pel fet de viure en un sistema social anomenat patriarcat. Però… i nosaltres els homes? Què hem de dir? Estic fart d’escoltar excuses, de donar la raó a les dones sense fer autocrítica o de mirar cap a un altre costat; per tant, he decidit fer també un «me too». No sóc pas un monstre, sóc un home. Els agressors no són només aquells que esperen a una cantonada fosca a la matinada, el «chicle», el violador del cutter o persones desequilibrades. Som nosaltres, els fills del patriarcat, els col·legues, el nòvio o el desconegut que, amb bona intenció, intenta lligar una nit de festa. I això no és cap excusa: som homes socialment construïts els potencials agressors i, si volem deixar de ser-ho, hem de començar a reconèixer-ho. No són penjats, no són bojos, no són desfasats ni passats de rosca, podem ser -i som- qualsevol de nosaltres.

Jo he cosificat a la dona, l’he sexualitzat, he traspassat barreres que no hauria d’haver traspassat i he generat violència per elles. Tot això ho he fet jo, igual que ho heu fet tots vosaltres. Ho he fet per culpa d’un sistema que em fa pensar en les dones com a objectes i que, sense jo adonar-me’n, m’ha posat en una situació de poder i privilegi sobre les meves familiars, parelles, amigues, companyes i totes les dones del meu costat. Però, malgrat tot, sempre he estat jo. Som la meitat de la població, els culpables de les violències que pateix l’altra meitat. Som tu i jo. I sí, ets masclista. Ho ets perquè arrossegues una personalitat creada sobre la construcció de gènere, home.

El feminisme ha fet una gran feina a l’hora de visualitzar totes les violències, els micromasclismes, la desigualtat i tantes altres injustícies derivades del sistema patriarcal.  Desgraciadament ens han fet la feina: ens ha desgranat totes i cada una de les violències que exercim. La feina pendent per acabar amb les agressions, ens toca als homes: assumir la responsabilitat que tenim. Ja està bé de callar i fer els ulls grossos. Som nosaltres, els nostres amics, els nostres coneguts. No podem deixar que els agressors i agressions segueixin sortint a la llum quan una dona en pateix una. Menteix o és cec aquell que digui que mai ha vist un comportament masclista en algun dels seus amics o coneguts, però sempre és més fàcil riure d’un acudit masclista que combatre’l. Les agressions no són casos aïllats ni els agressors uns monstres. És molt fàcil bramar contra una persona que no coneixem, contra aquells assenyalats perquè les seves víctimes van tenir el coratge de denunciar. Però és molt més difícil atrevir-se a dir-li a un col·lega que és un bavós, que assetja o que maltracta a la seva parella, que cosifica a les dones o que té una actitud fastigosa de mascle dominant. Molt més difícil encara és admetre-ho en un mateix. Aquells homes que ens diem feministes hem de començar a reconèixe’ns com agressors per tal de deixar de ser-ho. No podem quedar-nos com a mers espectadors. Hem d’assumir el nostre paper en aquesta lluita, que és reconèixer i matar el masclista que portem a dins.

Me too.

Similar Posts