Als espais assemblearis no els agraden les jerarquies. Persones humanament diferents lluiten per la igualtat social, i des d’aquest anhel digne s’organitzen per fer de la quotidianitat una revolució. 

Però ella, noia encara jove, té la sensació que  alguns col•loquen les persones a una escala de la militància en funció del nivell d’implicació -sovint pública-, que li recorden les piràmides. Es pregunta si no es tracta d’un oxímoron: el qui més capacitat d’allargar discursos i trepitjar més llocs públics és el més horitzontal? Si és així, no estem perpetuant el model jeràrquic que volem irrompre? On queden les activistes invisibles que no poden ser-hi mai, però que treballen per fer un món digne envoltades de les parets de casa?

Com totes, també porta trossos de la cultura autoritària enganxada al cos; i sap que no pot construir aquest model polític que tant anhela sinó aconsegueix treure-se-la de sobre.

Durant molt de temps sentia l’obligació de donar resposta a qualsevol tema i negar-se la por de no saber, no dir, repetint els models autoritaris que tant odiava. Parlava del món com si li haguessin injectat sobredosis de carreres universitàries.

I és que encara que hagi estat educada en una cultura patriarcal i tingui clar que vol despendre’s d’ella, costa netejar cada racó on s’hi ha colat una de les seves herències.

Després, durant un temps va escollir un ferm desinterès per aquestes relacions, les que amb subtilesa decideixen sobre els altres i els fan ballar al seu ritme; aquells “has de saber” de l’home legitimitzat per ser a tot arreu i parlar a totes les xerrades; i tantes altres perífrasis d’obligació que se’ns dubte la posen en dubte.

Sabia que l’apatia a aquestes reaccions no deixava de ser un altra manera de negar la cerca d’alternatives; de no fer res davant d’aquestes quotidianitats subtils que se’ls hi permet enfonsar una mica un altre…Normalitzava aquest anar teixint la trama invisible d’accions microscòpiques on s’hi repenja el model jeràrquic.

Fins que va mirar aquest poder tant del revés que el va girar de cap per avall; va canviar el control i la influència per l’horitzontalitat i l’acció directa.

L’anhel era més a prop quan ella i moltes van sumar la força per enderrocar piràmides. Ja no esperaven per legitimitzar res la veu de qui ocupa una d’aquelles cadires cèntriques d’un cercle sense centre. Van desmuntar l’oxímoron des del seu mirar: el cercle de cadires on seien ja no tenia vèrtex i tota part de la rodona era igual d’important. Sabien que la transformació no vindria només de les polítiques que corren per les institucions, per això participaven d’espais assemblearis; però tampoc no seria fruit dels discursos ben elaborats a les assemblees; sabien que la igualtat social partia d’aquest anar desgranant la trama capil•lar d’accions autoritàries que teixeixen les nostres relacions i aguanten les jerarquies.

Ella i tantes altres es van anar carregant vèrtexs i deixant-hi les bases.

Similar Posts