El tema de la seguretat ha estat històricament el gran camp de batalla de la dreta. Aquell que, a través de la por i la inseguretat, ha servit per arrabassar drets i llibertats al poble, per assegurar el poder de l’elit a canvi d’estabilitat. El gran recurs a aquesta problemàtica han estat sempre mesures correctives que castiguen a aquelles més perjudicades pel sistema econòmic i social. L’allò de voler curar un refredat d’una persona que va despullada a base d’antibiòtics enlloc de prevenir-los. Malgrat tot, és encara un gran tema pendent de les diferents branques de l’esquerra, que molt sovint acaba assimilant els postulats de la dreta, per comoditat, falta de valentia o per simple traïció de classe un cop s’arriba al poder. Un exemple clar va ser l’arribada de Barcelona en Comú a l’Ajuntament de Barcelona, que va incomplir el seu programa que preveia eliminar el cos municipal dels antiavalots i que ha estat molt criticada des dels moviments socials per la persecució dels manters. Però, més enllà d’això, la mancança és de tots els sectors, des del reformisme dels comuns als moviments llibertaris. En altres llocs i en altres moments s’han generat models de seguretat alternatius.

 

Barcelona, Revolució de 1936, patrulles de control al comunisme llibertari

L’intent de cop d’estat el 17 de juliol de 1936 va derivar en la Guerra Civil espanyola. La resposta al cop d’estat va estar majoritàriament en mans de la classe obrera, que en ciutats com Barcelona van vèncer i van començar la revolució. El caràcter llibertari d’aquesta revolució i l’ambigu paper jugat pels cossos de seguretat, la Guàrdia Civil i la Guàrdia d’Assalt republicana (que en alguns casos es van passar al bàndol feixista) van fer que aquests cossos es mantinguessin aquarterades i al marge de la revolució fins al maig de 1937.

A partir del dia 21 de Juliol la seguretat dels carrers va quedar en mans de les Patrulles de Control, que van funcionar com a policia revolucionaria. Aquestes eren organismes depenents de la Junta de Seguretat del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, l’entitat administrativa que funcionava com el govern revolucionari. Les patrulles s’organitzaven en seccions, seguint el model d’organització revolucionari, vinculant-se amb els Comitès de Defensa de la Revolució (CDR) que existien a cada barri i que havien estat els encarregats de combatre l’aixecament militar a la ciutat. Hi havia tretze patrulles, cadascuna vinculada a una secció geogràfica d’un CDR. A més, n’hi havia una dedicada exclusivament a la zona portuària i una altra pels ferrocarrils. Les patrulles estaven formades per una seixantena de milicians, una desena amunt una desena avall depenent de la secció. Només hi havia un càrrec, que era el delegat, que traslladava el control de les actuacions a la junta de seguretat, que documentava i autoritzava els registres i detencions necessaris o demanats per les patrulles. En total hi havia uns 700 patrullers. Les persones que les integraven eren veïnes dels barris que patrullaven, sindicalistes o militants de les diferents organitzacions d’esquerra que integraven el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, CNT-FAI, PSUC, ERC, POUM i UGT. Es van encarregar d’acabar amb els últims focus de feixisme, de mantenir l’ordre i d’investigar i detenir les persones que ajudaven al bàndol feixista. Van ser un element de confrontació entre els partidaris de la revolució i la Generalitat, que ansiava tornar a tenir el control dels carrers. Des de la burgesia se les va acusar de practicar violència política amb execucions i detencions.

El context de violència de la guerra civil i el llarg conflicte revolucionari als carrers de Barcelona arrossegat des dels anys vint i la República van ser claus per entendre l’espiral de violència que va sacsejar la ciutat. Les patrulles van frenar en gran mesura aquesta violència sota un ordre revolucionari.

Asayish, forces de seguretat kurdes a Rojava (Kurdistan sirià)

Després de l’esclat de la guerra civil síria el 2011, i en veure’s el regim en perill a les principals ciutats del país, el règim abandona les zones kurdes per centrar els seus esforços militars. Des d’aquell moment el 2012, a Rojava s’inicia una revolució sota l’anomenat confederalisme democràtic elaborat pel líder del PKK Abdullah Öcalan. Aquesta revolució a més d’enfrontar-se a l’estat islàmic creava un nou paradigma social. La base d’aquesta està en la participació popular en estructures locals. Un dels principals eixos és la igualtat entre homes i dones. El màxim òrgan de govern és el Comitè suprem kurd. Rojava està dividida en tres cantons, Efrîn (actualment envaït per Turquia), Kobanî i Cizîrê. Les competències de seguretat corresponen als cantons, i cada municipi té la seva pròpia agència de seguretat. Les seves funcions són l’administració dels punts de control (checkpoints), les Forces Antiterroristes (les forces HAT), la direcció d’intel·ligència, la direcció contra el crim organitzat, la direcció de trànsit i la direcció del tresor.

Igual que en altres institucions de Rojava, les forces de seguretat kurdes s’esforcen per a una societat igualitària en qüestió de gènere. S’estima que un 25% dels membres de les Asayish són dones, i les organitzacions cantonals estan co-presidides per un home i una dona. A més de protegir la població civil d’atacs armats, han creat una unitat especial únicament formada per dones que es dedica a tractar la violència de gènere, les disputes familiars entre les dones i la seva protecció durant les protestes i celebracions públiques. El seu objectiu és tenir cura de tots els casos en què una dona està involucrada, des de violència de gènere (com a víctima) fins a un atracament a un banc (com a criminal). Les membres femenines pateixen d’un risc addicional, que són els atacs islamistes radicals dels que són objectiu pel simple fet de ser dones. Al Cantó de Cizîrê, les Asayish es complementen amb la policia assíria Sutoro, que s’organitza en totes les àrees amb població assíria, proporcionant seguretat i solucions als problemes socials tot coordinant-se amb les unitats d’Asayish.

El govern Rojava està treballant per a proporcionar a tots els ciutadans un entrenament com el de les forces de seguretat. L’objectiu és que, una vegada els ciutadans hagin estat entrenats, la seguretat del territori podrà mantenir-se entre els propis ciutadans i les forces de seguretat es podran dissoldre.

“Bobbie”, el policia desarmat

El model policial del Regne Unit és una referència mundial per la seva singularitat: policia civil, organitzada localment i desarmada. Els orígens d’aquest model es remunten al segle XIX, època en què la vigilància i la seguretat era organitzada per les comunitats locals sense que hi intervingués el govern central.

A principis del segle XIX, Londres, amb una població de quasi un milió i mig, només tenia 450 agents i 4.500 vigilants nocturns. L’any 1829, Robert Peel (ministre de l’interior d’aleshores) va formar la policia metropolitana de Londres com a cos de policia professional. En aquell moment, entre la població existia un fort sentiment de por cap als militars i cap al fet que la nova força de seguretat fos repressiva. Els “Bobbies” (denominació inspirada en el diminutiu del ministre Robert Peel “Bob”) eren una força que, de forma unitària, no portava armes i vestia de color blau en lloc de vestir d’aquell vermell tan característic de la infanteria, probablement per a marcar distancies amb l’exèrcit. La premissa d’anar desarmats es basa en el principi que l’obligació primària de la policia és amb la població i no amb el propi Estat i en el fet que la feina policial sempre ha de ser més aviat de prevenció i no pas d’atac.

Tot això no vol dir que la policia no porti i no tingui accés a les armes. Antigament els “Bobbies” duien una porra i un xiulet; avui en dia, hi han sumat un esprai de pebre i les manilles. Tanmateix, només poden anar armats els agents amb un rang de sergent o superior i aquell que estiguin entrenats especialment. Actualment, pocs agents estan autoritzats a dur armes de foc: segons dades del 2012 del Ministeri de l’Interior Anglès, només un 5% dels agents (6.653) d’Anglaterra i Gal·les tenen tal autorització i, des del 2004, només alguns han tingut accés a pistoles elèctriques Taser com per exemple les unitats d’antidisturbis.

Existeixen altres models policials “desarmats” basats en la creença que equipar a la policia amb armes genera més violència de la que preveu: Irlanda, Islàndia, Noruega o Nova Zelanda serien alguns exemples.

Similar Posts