Doctor: Per molt intens que sigui, no t’espantis, aquest dolor no et matarà.

Pacient: No tinc por a la mort sinó a la vida…

Quan ens trobem malament, tan malament que el nostre estat i la normalitat anterior ja no són compatibles, el poder mèdic entra en escena. Una de les conquestes històriques del capitalisme ha estat reduir el malestar a una qüestió purament mèdica. D’aquesta manera malestar i sistema han pogut mantenir una relació funcional. Sota el control mèdic, el malestar opera com a mecanisme d’alienació i és reconduït eficientment per tal de sostenir les lògiques de producció i reproducció del capital. La medicina ens diagnostica, medica i rehabilita perquè puguem ser productius altra vegada, sense preguntar-se per l’origen i context sociopolític del nostre malestar. Ara bé, no tots els malestars poden ser reorientats d’acord amb els interessos del sistema i llavors el capitalisme entra en contradicció amb la vulnerabilitat inherent dels nostres cossos. Quan aquesta situació es dóna, les pacients som llençades a una normalitat que se’ns presenta inhabitable, hostil i confronta permanentment. A través del poder mèdic, que és per sobre de tot un poder de definició, se’ns responsabilitza – via diagnòstic- de la nostra situació personal i se’ns culpabilitza per tenir un cos que no és capaç de suportar les condicions d’explotació capitalista.

Però nosaltres, les pacients sense paciència, sabem que el dolor no s’origina en el cos, sinó que es dóna en el cos. Per al poder mèdic el malestar és el símptoma que indica un problema de salut. Per a nosaltres la salut és una entelèquia; la malaltia, en canvi, és la realitat objectiva de la gestió de la vida sota aquesta norma. Així el malestar és, en última instància, l’única forma sota la qual la vida és possible en el capitalisme i no l’efecte d’un accident corporal o una diversitat morfològica per se. La malaltia és la resistència política de la vida contra el capitalisme. El dolor és el crit desesperat d’un cos que intenta viure una vida impossible de viure. La fatiga és la vaga salvatge dels cossos portada fins a les últimes conseqüències. La bogeria és l’única aprehensió coherent d’aquesta realitat absurda. En definitiva, el malestar és la praxi política, terriblement consegüent, de la carn contra l‘statu quo actual.

Però quina és la revolta dels cossos trencats? Fer del malestar la nostra matèria primera. Polititzar el malestar significa despullar el dolor de les seves formes mèdiques per a poder mostrar el seu caràcter polític. Buscar les seves causes en l’organització social de la vida en lloc de localitzar-les en el grau de desviació respecte a la norma biològica dels cossos. Però en aquest procés de resignificació no podem oblidar el seu caràcter sensible. El dolor és, i serà sempre, insuportable. En aquest sentit caldrà repensar formes de lluita sostingudes, lluites que valguin la pena ser viscudes en el seu caràcter sensible. Perquè aquesta vulnerabilitat que ens uneix és també diversa i no exclou –ni violenta- igual a totes. Des d’aquesta diferència irrenunciable el repte serà construir un lloc comú de resistència contra aquest sistema que ha portat l’extracció de plusvàlua fins a nivells que aviat cap cos humà podrà suportar.

Similar Posts