La meva arribada a Àsia va ser un xoc cultural, m’estava desprenent del caliu caribeny  per començar a treballar mig any a la terra dels Lao, on la meva ignorància o racisme em feia imaginar una gent estricta, ensimada en treballar. Ràpidament es van encarregar de desmentir-ho: els tècnics de l’oficina passaven els dies jugant al bingo, caçant perdius i bevent l’omnipresent BeerLao al pati de la caseta que ens servia d’oficina. Lamentablement la majoria d’estrangers han vist històricament aquesta actitud com simple vagància, res més lluny de la veritat. Des de la meva perspectiva, es tracta de gent que ha resistit els valors occidentals de competitivitat, enriquiment individual i vides empresonades a oficines en pos d’una vida on la comunitat ho és tot.

Un gran company de viatge va ser el riu Mekong, el mateix que la propaganda Americana s’ha acarnissat a relacionar amb la violència que van sembrar al Vietnam. Del que no et parlen les seves pel·lícules és de la guerra secreta que va aconseguir-l’hi a Laos el nefast títol de país més bombardejat del món, les conseqüències del qual encara segueixen devorant centenars de vides anualment. Però resulta que el Mekong és molt més, surt a la bandera del país i no en va, doncs el govern sap que és la columna vertebral que travessa la nació formant l’única identitat col·lectiva que uneix les Lao i les altres 49 ètnies.

Llavors, en comptes de parlar d’alguna anècdota graciosa on acabo fent el ridícul, prefereixo utilitzar aquestes línies per a netejar la imatge d’aquest riu. El primer que em ve al cap per a aconseguir-ho, és el Bon Ak Phansa, una festivitat que, per casualitats de la vida, vaig tenir el plaer de gaudir en companyia de gent Lao a Luang Prabang, la capital cultural.

Durant el matí et perds per l’arquitectura monàrquica dels carrers de la ciutat que, per l’ocasió, han decorat amb figures fetes de fusta i paper maixé. Penses: «d’acord, està bé, però tampoc és que em causi furor», el que no t’esperes és l’entrada en escena de la lluna plena, doncs acabada l’estació del monsó, els monjos surten del retir que ha durat mesos i alliberen l’excés d’energia acumulada contra uns tambors gegantins repartits per tots els temples de la ciutat. Aquest ritme frenètic crida als carrers a una marabunta de gent les cares de les quals es veuen il·luminades per l’alegria, la lluna i les espelmes que estaven ocultes dins la decoració.

Mentre els veterans de la família es dediquen a veure quan em rendeixo de fingir que el picantíssim menjar no m’afecta, al costat del terrat marxen milers de persones que no tan sols carreguen farolets, doncs pel que m’expliquen, cada barri ha fet una embarcació de fusta, paper maixé i espelmes amb forma de Naga, les serps espirituals que poblen el riu, les quals pretenen acontentar amb aquests vaixells-ofrena. Abans de poder apropar-me a la riera em regalen un lotus, del que se’m acut descriure com una decoració floral amb espelmes i encens.

Arribats al moment, se’t cau el cul a terra, estàs a la riera on s’organitzen per baixar les embarcacions a crits per a  escoltar-se per sobre dels tambors que han accentuat la seva presencia. La resta de gent està deixant els seus lotus al Mekong, que ja baixa il·luminat per les ofrenes dels pobles que viuen riu amunt. Poques imatges he vist que representin tan purament i amb tanta màgia una idea, una comunitat unida en la seva diversitat, no sols entre els seus membres, sinó també amb el riu.

Similar Posts