Sota el lema de la neutralitat i la racionalitat científica, el model mèdic actual està plasmat com un constructe científic i objectiu, lliure d’implicacions polítiques, socials i culturals. Mitjançant una petita mirada retrospectiva, podem observar que el desenvolupament històric de les interpretacions mèdiques sobre els processos de salut/malaltia/atenció van lligats a diferents canvis sociopolítics, econòmics i culturals.

La medicina clàssica es va començar a construir a l’antiga Grècia i va ser transmesa i enriquida fins al renaixement. Aquesta medicina concebia que el cos estava format per quatre humors (sang, pituïta, bilis groga i bilis negra), el desequilibri dels quals donava lloc a les diverses malalties. A més, les causes dels desequilibris podien ser tres, i una d’elles era l’ambiental. Així, es reconeixia el context de la persona com a possible causa.

Entre els segles XVIII i XIX, es va anant construint i desenvolupant la cultura professional contemporània dels metges. Aquesta cultura, associada a l’expansió de la governamentalitat de l’estat modern, va qüestionar les teories de casualitat ambientalistes i el valor de l’observació etnogràfica de la medicina clàssica. A partir d’aquest moment, el coneixement es va anar allunyant de l’experiència clínica quotidiana i de la subjectivitat del pacient, posant el focus en els òrgans i l’exploració dels cossos, sota la construcció del paradigma de medicina científica i objectiva. Podríem dir que aquest és un punt d’inflexió en la història de la medicina, ja que aquesta nova interpretació de les malalties ha anat situant aquesta ciència com quelcom sagrat, construint un discurs vertader fins a aconseguir identificar-se com l’única manera d’abordar la malaltia, legitimada tant per criteris científics com per l’estat.

La construcció de la ciència mèdica va comportar canvis substancials, com la reproducció de relacions de poder entre metge i pacient, l’estatus socials dels metges i el significat de les institucions sanitàries en la societat actual. Aquesta transició des de la medicina com a pràctica local fins a la biomedicina científica i experimental, no és un canvi sobtat, sinó un llarg i complicat procés construït dins del desenvolupament de l’estat liberal i el procés històric de la medicalització.

Situant-nos en el context actual, sota el paradigma de la veritat absoluta, la neutralitat, la racionalitat i l’objectivitat, la medicina s’ha convertit en una eina de control social. D’una banda, aspectes cada vegada més amplis són fruit de preocupació; l’estudi i el control dels nostres cossos està present al llarg de la vida, començant abans del naixement fins a la mort. Això comporta estar immerses en la medicalització de la vida quotidiana, convertint processos físics i emocionals intrínsecs de l’ésser humà en problemes mèdics. D’altra banda, actualment el manteniment de la salut s’ha convertit en un producte de venda; dins d’una lògica econòmica del sistema capitalista i la necessitat de controlar el risc de possibles malestars o malalties, cada cop més s’utilitzen mitjans institucionals per difondre hàbits saludables establint uns criteris de comportament i normalitat, i regular així les conductes de la població. Podríem dir que aquesta ideologia neoliberal d’autodisciplina perpetua l’statu quo estructural que ajuda a mantenir algunes malalties.

Mitjançant aquest petit anàlisis històric retrospectiu, podem observar que el discurs hegemònic de la medicina moderna ha anat obviant la subjectivitat i el context del pacient per centrar-se en l’exploració dels cossos, i l’anàlisi de cèl·lules i molècules. Tota aquesta concepció del cos humà està instaurat dins d’una estructura política capitalista, i seguint la lògica del rendiment, se l’arriba abordar com si d’una màquina es tractés. Dins d’aquesta ideologia que s’encarna a les nostres vides com una manera de ser i estar al món, no hi ha espai per l’expressió de les vulnerabilitats i emocions, ni per posar de manifest les conseqüències que té l’entorn en el nostre propi cos.

Considerem que és necessari observar la cultura mèdica com una estructura sociocultural, econòmica i política: una estructura que ha sigut construïda i que exerceix poder i control cap als nostres cossos. Dins d’aquest joc de paraules, considerem necessari posar al centre de la pràctica clínica i de la quotidianitat la subjectivitat de les persones, escoltar les seves narratives i observar els cossos com agents polítics amb capacitat de subversió i transformació.

Similar Posts