A moltes de nosaltres ens sona el terme de medicina alternativa, sense tenir molt present què vol dir aquest concepte. Quan diem “alternativa”, al que ens referim és a substituir la medicina convencional per una de diferent. No obstant, la majoria de vegades que s’esmenta aquest terme es fa per parlar de medicines complementàries. La medicina complementària pretén anar més enllà de la convencional, que és una medicina al·lopàtica; utilitza ingredients actius o físics per a tractar o suprimir símptomes o processos patològics i malalties.

La medicina integral és un paradigma en salut que pretén combinar la medicina basada en la ciència, i els seus avenços científics i tecnològics, amb diferents medicines complementàries i ancestrals. Aquest enfocament de salut tracta la persona com un tot, enfocant-se en promoure i restablir l’equilibri saludable de l’organisme més que en tractar la malaltia, emfatitzant la relació pacient-tractant.

La principal aportació d’algunes d’aquestes teràpies i medicines és entendre la salut més enllà de la malaltia: entendre-la com una conseqüència propera o llunyana d’agressions o mancances al propi cos. La prevenció i la cerca de l’origen del malestar són elements determinants, ja que la malaltia és l’expressió d’un estat de desequilibri general del cos. A més, hi juga un paper important la subjectivitat de l’individu, ja que no totes les persones tenim els mateixos ritmes vitals, la mateixa constitució física, metabolisme o nivell hormonal.

Algunes de les teràpies i medicines complementàries

Acupuntura: És una branca de la Medicina Tradicional Xinesa (MTC) juntament amb el Chi-kung, la fitoteràpia, la dieta i Tui Na. És un tipus de medicina alternativa basada en l’estimulació de punts acupunturals de la pell del cos a través de mètodes diversos, com ara la penetració d’agulles fines o l’aplicació d’escalfor, pressió o llum làser. La pràctica i la teoria de la MTC no estan basades en el coneixement científic i l’acupuntura és considerada una pseudociència. Hi ha diverses teories de l’acupuntura basades en diferents filosofies, i les tècniques varien segons el país. S’utilitza sobretot per a l’alleujament del dolor, encara que també s’usa per altres afeccions. L’acupuntura generalment s’utilitza en combinació amb altres formes de tractament.

Aromateràpia: fa servir material volàtil de plantes, coneguts com a olis essencials, i altres compostos aromàtics amb el propòsit d’alterar la ment de les persones, el seu estat d’ànim, les seves funcions cognitives o la salut. La metodologia d’aplicació pot ser ambiental, per respiració directa o a través de la pell amb massatges o fregues. L’aromateràpia vol ser un tractament preventiu pels efectes farmacològics directes dels olis essencials.

Cinesiologia: és l’estudi de moviment humà. Erròniament també se l’anomena quinesiologia o kinesiologia. Combina l’estudi dels components biològics del moviment humà incloent-hi l’anatòmic, el fisiològic, el neurològic, el bioquímic i el biomecànic. També estudia la relació entre la qualitat del moviment humà i la salut global de l’organisme humà. El coneixement teòric de la cinesiologia s’aplica a moltes àrees, incloent-hi la teràpia física, la teràpia ocupacional, la quiropraxi, l’osteopatia, la fisiologia de l’exercici, la teràpia del massatge i l’ergonomia. L’enfocament d’aquestes aplicacions pot ser terapèutic, preventiu o d’alt rendiment. Les aplicacions de la cinesiologia també poden incorporar coneixement d’unes altres disciplines com la psicologia, la sociologia, estudis culturals, l’ecologia, la biologia evolucionària i l’antropologia. Els camps interdisciplinars relacionats amb les habilitats motores, la recerca d’habilitats apreses que són grafonòmiques, per exemple, l’estudi del control de moviment d’escriure a mà i l’estudi del control motor en la parla.

Fitoteràpia: És l’ús de productes d’origen vegetal per la prevenció, la curació o l’alleujament d’una àmplia varietat de símptomes i malalties. Aquests poden ser ingerides de diverses formes: infusió, decocció, càpsules, maceració, olis essencials, etc. La base principal de la fitoteràpia són les plantes medicinals, aquells vegetals que contenen principis farmacològics i s’empren soles o combinades, com a prevenció o remei. L’ús i coneixement de plantes per guarir-se és un saber ancestral de totes les societats del món.

Naturopatia: és una forma de medicina no convencional que cerca equilibrar el funcionament de l’organisme amb mitjans considerats naturals: règim alimentari, higiene, hàbits, model de vida, fitoteràpia, massatges, exercici, etc. Forma part dels enfocaments no convencionals que s’anomenen «holístics». Aquells que es basen en la capacitat del cos per guarir-se, entenen el cos humà com un tot, cos, ment i esperit. La naturopatia cerca promoure l’autoguariment. Per això, doncs, cal considerar que és la mateixa persona qui se sana, basant-se en el fet que el guariment va “de dins cap a fora”.

Reflexoteràpia: Consisteix en l’aplicació de pressió amb el polze i els altres dits a punts dels peus o de les mans. Es basa en un sistema de zones i àrees reflexes que reflecteixen una imatge del cos als peus i les mans, amb la premissa que tot pressionant la zona reflexa s’aconsegueix un efecte benèfic en l’òrgan reflex. La Reflexologia ajuda a estimular les funcions orgàniques, contribuint a prevenir patologies i restablir la salut. És una tècnica manual mil·lenària. Fa més de 5000 anys ja es coneixia a l’Índia i a la Xina. Tot i que els peus i les mans són les zones més habituals on treballar les zones reflexes, també es pot fer a través de les orelles, i llavors rep el nom d’auriculoteràpia.

Teràpies florals: La teràpia amb Flors de Bach és un conjunt de remeis de medicina alternativa inventat als anys 1930 pel metge britànic Edward Bach (1886-1936). La hipòtesi bàsica de Bach és que qualsevol malaltia corporal radica en un desequilibri mental. La seva teoria dualista preconitza un conflicte entre l’ànima immortal i la personalitat, la cura del qual necessita un indispensable reequilibri entre l’esperit i l’ànima per tornar a l’harmonia. Inicialment, Bach va descriure dinou estats de desequilibri de l’ànima que més tard va eixamplar a 38. Va associar als sengles estats de desequilibri una flor o una part d’una planta, que es marina al sol o es bull amb aigua, per a què transmeti les seves «vibracions» a l’aigua. Amb una dissolució extrema d’aquestes essències florals, comparable als mètodes de l’homeopatia, pretenia curar totes les malalties.

 

Similar Posts