Quan parlem del canvi social que es va produir durant els anys 60, sovint evoquem temps de rebel·lió, d’excentricisme i de transgressió. Era el moment en què, als Estats Units, milions de joves que creixien heretant el somni americà van començar a qüestionar l’estil de vida materialista i purità dels seus progenitors/es i van abraçar noves corrents de pensament i de sexualitat (la no-censura, el topless, la poligàmia), tot ballant al ritme del rock and roll i sota l’efecte de les noves drogues… però, sobretot, la sexualitat es va convertir gairebé en una forma de realització personal. Pel que fa a la dona, és cert que el trencament amb el paper de “dona-mare” i “dona-muller”, va suposar, entre moltes altres coses, entendre que el que és personal és polític, fer patent la separació entre el plaer i la procreació, destapar el malestar sexual femení (Informe Hite), visibilitzar a gais i lesbianes, impulsar la píndola anticonceptiva i molts avenços en matèria d’avortament. A la vegada, els diaris de l’època van començar a anar plens d’articles de sexualitat, psiquiatres i psicòlegs publicaven infinitats de llibres amb noves tècniques, les televisions i revistes es destapaven sense fre (Playboy, Penthouse…) i també dins la literatura apareixien nous paradigmes de sexualitat (H. Miller, per exemple). Tanmateix, podríem preguntar-nos: va ser una revolució igualitària? Tot i que és evident que, en termes generals, va comportar una societat més oberta i menys sexista, cert és també que va prendre una deriva patriarcal que ha deixat un llegat ple de contradiccions, per exemple, tractar a la dona com a objecte sexual i de consum sota una disfressa de progressisme revolucionari. Si abans les dones estàvem privades del plaer sexual, després de la “revolució” l’empoderament subjau just en l’oposat: mostrar-se sexualment actives i disposades de forma permanent, complint els requisits d’un imaginari de desig masculinitzat on el que preval és la cosificació i les relacions fel·lació-coit de la pornografia i on, a més, el sentiment de sotmetiment, la necessitat de protecció o la recerca del príncep blau segueixen sent aspectes femenins que es reprodueixen sense parar. La tendència dominant avui en dia, passades ja algunes dècades des de la revolució sexual, per tant, no té massa gust de revolució, ni d’alliberació, i encara menys, d’igualtat. La nova sexualitat sembla que segueix els patrons de sempre: es redueix a complaure’ls a ells a la vegada que, a nosaltres, ens venen que l’empoderament només és possible a través de la normativitat física. Només cal mirar amb ulleres violetes qualsevol sèrie de Netflix.

Similar Posts