Durant aquests dos mesos, hem pogut veure com la Tancada Migrant de Barcelona ha anat agafant un ritme de vida pròpia, tan seva que ha permès que els diferents col·lectius, entitats i persones afins a aquesta lluita s’hagin apoderat al llarg d’aquests dies d’acció rere acció, amb un objectiu col·lectiu: aconseguir els drets fonamentals i la dignificació de la vida de totes les persones migrants i refugiades. Tanmateix, hem de recalcar que aquesta tancada no porta només dos mesos d’acció, sinó que, des de principis d’any, ha estat organitzant-se i treballant-se des d’una perspectiva antiracista i feminista. Òbviament, com en tots els inicis, no va ser gens fàcil que tantes entitats i col·lectius es posessin d’acord i arribessin a bon port, però tots teníem un objectiu comú i, per un temps, vam decidir deixar les nostres diferències de costat per posar-nos mà a l’obra. Va ser així com vam començar plegats una sèrie d’accions que ens van permetre consolidar-nos i dotar-nos d’energia per portar a terme aquesta tancada.

Entre aquestes accions, destaquem la primera concentració que vam fer al febrer davant les oficines d’Estrangeria ubicada a Passeig Sant Joan, 189. Allà vam deixar clares les nostres intencions, que bàsicament consisteixen en demostrar l’existència del racisme institucional dins i fora d’aquestes oficines. El racisme comença ja des de la plataforma d’Internet, on la Llei d’Estrangeria et denigra com a persona, negant-te les cites prèvies que et permeten entregar tota la documentació necessària per portar a terme la regularització administrativa. En altres paraules, la Llei d’Estrangeria t’impossibilita el fet d’accedir a les cites prèvies -que es justifica per la manca de personal a les oficines- i t’impedeix deixar de ser una persona il·legal. Això provoca, a la vegada, que es col·lapsi el sistema, i en col·lapsar-se el sistema, el que surt perjudicat de tot aquest entramat burocràtic és l’immigrant/refugiat.

Avui en dia, si vosaltres ho intenteu fer des de casa, veureu que el portal d’Estrangeria no està donant cites i, en el cas que sí aconsegueixis obtenir-ne una, te la donaran de cara al novembre. Aleshores, la meva pregunta és: és possible per a un immigrant/refugiat viure tot aquest temps a l’ombra del sistema, simplement perquè al mateix sistema no li dóna la gana treure’t d’aquest ombra? Això és molt greu.

Us poso en situació:

-Si ets una persona que ha de renovar la seva residència i necessites fer aquest tràmit en dos mesos, si no aconsegueixes la dita cita -o bé aconsegueixes només una cita de cara al novembre-, automàticament et quedes en situació irregular sobrevinguda, ja que no has presentat la documentació, i el sistema burocràtic no té en compte el col·lapso que ja portes a sobre.

-Si per al contrari, ets una persona en situació irregular administrativa i has aconseguit tenir tots els requisits que des de l’administració et demanen (com una oferta laboral d’un any i a 40 hores setmanals), et sol·liciten també que els diguis si creus que és possible que l’oferta laboral t’esperi sis mesos quan, normalment, si t’ofereixen alguna feina és perquè t’incorporis al moment, i cap persona o empresa està disposada a esperar-te fins que la teva situació canviï.

Amb aquests dos casos vull posar-vos en la pell del que hauríem de passar si fóssim immigrants. Són processos que et deixen malalt tan física, mental i emocionalment, generant-te molta frustració pel fet de no poder accedir aquest sistema que, en realitat, no vol que formis part d’ell.

Una vegada vam ser conscients d’això, vam decidir reunir-nos en una sèrie d’assemblees que ens permetessin veure amb quines energies comptàvem i qui estava disposat/da a tancar-se i en quines condicions. Aquestes assemblees prèvies a la tancada, tancada que encara avui en dia perdura a l’Antiga Escola Massana, ens van permetre organitzar-nos en diferents comissions de treball. Algunes, a l’hora de començar l’acció de la tancada, van deixar d’existir i va ser en aquest moment quan es va decidir transversalitzar la feina que es feia a les comissions dissoltes entre la resta de grups, ja que creiem que és una feina de tots i totes no només d’unes quantes. Al mateix temps, una vegada començada la tancada, també van sorgir noves comissions. Durant les assemblees vam veure que el malestar es vivia de forma generalitzada i que tant les persones, com els col·lectius, estàvem disposades a fer el que fos possible per tal de revertir la situació que pateixen les persones migrades i refugiades. Ha sigut una novetat la incorporació d’una mirada feminista a l’hora de desenvolupar una sèrie d’accions arran de la convocatòria d’una tancada feminista, on es convocava al moviment feminista català per donar suport a les demandes de la mateixa tancada, i on es va conversar molt al voltant dels privilegis de les dones blanques. Un altre avenç va ser la conformació d’una assemblea LGTBIQ, arran de la detenció i deportació d’un company sol·licitant d’asil per persecució LGTBIQ al seu país d’origen.

Avui en dia, seguim reunint-nos de forma assembleària i estem organitzats en les següents comissions: de comunicació i premsa, d’extensió, de continguts i negociació, d’activitat i, per últim, de logística. Aquestes comissions s’encarreguen de gestionar l’espai i de posar en comú les activitats o feines fetes mitjançant l’Assemblea general on participem tots i totes, i a on tots i totes tenim veu i vot. Malgrat això, encara costa molt que la gent hi participi, ja que no tothom té la mateixa capacitat de locució, ni la mateixa seguretat de parlar d’aquests temes, tot i haver-los patit durant els seus processos de regularització. I és per això que una de les feines primordials de la tancada és empoderar aquesta gent per a què un futur siguin ells i elles el que puguin parlar, sense la necessitat que ningú parli per ells i elles.
Mitjançant l’autoorganització i el treball realitzat pels companys i companyes de la comissió de continguts, s’ha tret un manifest amb onze reivindicacions que, encara que apunten directament a Llei d’estrangeria com a principal element de lluita, no deixa de ser competència de les tres administracions a les quals interpel·lem: Ajuntament, Generalitat i Subdelegació de govern, o Govern directament. A continuació detallem alguns dels onze punts.

  1. Papers Sense Contracte: es demana que no sigui necessari tenir un contracte d’un any a 40 hores setmanals, donat que aquest tipus de contracte és cada cop més inexistent, també per a les persones que han nascut a l’Estat Espanyol.
  2. Nacionalitat sense examen: perquè la complexitat d’aquests exàmens, així com les dificultats lectores i d’escriptura de moltes persones migrades, impedeixen sistemàticament la nacionalització d’aquestes.
  3. Que es garanteixi el dret al padró sense domicili fix: perquè encara que el BOE reconeix aquest dret, se segueix denegant quan es tracta de persones migrades i és una pràctica evident de racisme institucional. Cal comprendre que aquest tràmit és fonamental en els processos de regularització i, ara per ara, per accedir a la possibilitat de sanitat universal.
  4. Tancament dels CIEs: perquè és il·legal negar la llibertat de moviment a les persones migrades només per cometre una falta administrativa.
  5. Treballadores de la llar i les cures: la ratificació immediata i efectiva del conveni 189 de l’OIT, sobre el decent treball per a les treballadores del domicili, que obliga a l’equiparació de les persones treballadores.
  6. Venda ambulant: posar fi a la persecució policial que ha generat contusions, lesions i fins i tot la mort d’algun dels companys. Cessament de l’expedició de les multes judicials i cessament de procediments que acaben impedint la tramitació de papers.
  7. Violència masclista: Elaboració i aplicació d’un protocol de violència de gènere i violència institucional específica per a les dones migrants en el circuit d’intervenció i atenció de violència masclista. En l’elaboració d’aquest protocol s’han d’incorporar les veus de les dones migrants. Mobilització de recursos per al desenvolupament de les xarxes pròpies de suport a les dones migrades en situació de violència de gènere en proporció a l’impacte social que aquesta violència té en la població.
  8. Reagrupació familiar: Flexibilització dels requisits aplicats a l’habitatge familiar per a la reagrupació. Eliminació d’aquests requisits en el cas de menors d’edat. L’habitatge familiar (mar o no de la seva propietat o arrendament) ha de ser considerada en tots els casos suficients per a la reagrupació dels menors d’edat.

En conclusió, amb aquest article el que busquem és visibilitzar la nostra lluita i la nostra capacitat d’autoorganització política. Començant des del minut zero: quan els migrants surten dels seus països i els toca enfrontar-se a un sistema racista i amb una mirada colonial que encara perdura, tot i trobar-nos al segle XXI. Per això insistim en el fet que la nostra lluita és legítima i urgent i és necessari que formi part de l’agenda de la lluita obrera, feminista i independentista. Cap persona és il·legal, i encara menys si les migracions des del Sud Global són fruit de l’espoli del nostre sistema capitalista, patriarcal i racista.

Similar Posts