El sensellarisme era una dimensió desconeguda al principi de segle XXI, o més bé una realitat totalment oblidada i molesta. Estàvem més acostumades a parlar de persones sense sostre i això ja indica tot un canvi en l’imaginari social, doncs implica que hem entès el que manca a les persones en situació de carrer. No parlem d’un sostre sinó d’una llar. És a dir, un espai a on pugui regnar la seguretat ontològica, un lloc a on començar un procés de recuperació tant individual com social, una casa que acabi amb el trànsit perenne de servei a servi al llarg de la ciutat, murs que posin fre a les mirades que jutgen, a la invisibilitat de qui no és ningú per passar a ser el veí o la veïna del segon. A més implica també el començament de projectes individuals, familiars i comunitaris. És la porta que dona pas al reconeixement dels drets fonamentals de la persona que li han estat espoliats.

La ciutat de Barcelona compte amb un total de 3.383 persones sense llar. Segons les dades que ofereix el recompte de la XAPSLL del 2017, al carrer pernocten 1.026, d’elles 188 ho fan als barris del nostre districte. Aquesta darrera dada gairebé s’ha duplicat des del primer recompte de 2008.

La manera més comuna de conscienciar a la població del fenomen és a través de les xifres. És evident que impacten i no ens deixen indiferents però cal aprofundir per entendre el problema. Cada xifra és una vida, una història, un cúmul de circumstàncies. L’atenció que s’oferta des dels serveis acostuma a ser, per dir-ho d’alguna manera,  homogènia i poc flexible. Això implica la decisió de no fer ús dels equipaments i cercar espais urbans com caixers o d’altres més apartats, com barraques o parcs. Aquest fet impacta ja de per si, doncs, el que se suposa que és un equipament d’atenció i refugi pot arribar a convertir-se en el lloc on conviure amb agressors o patir agressions i vulneració de drets.

La classificació ETHOS és una eina que s’utilitza per categoritzar les diferents formes de viure com persona sense llar. La seva publicació a l’any 2005 va donar llum a un tema que reclamava la nostra atenció però amb els anys ens adonem que també serveix per fer ombra a un grup específic de persones sense llar, concretament el de dones i altres identitats sexuals no normatives.

Les dones representen normalment un 20% del total de la mostra (que no té en compte altres representacions més enllà de les binàries). D’elles es diu que estan triplement invisibilitzades en tant que són dones, sense llar i víctimes de violència de gènere. En tot cas només cal consultar alguna de les taules que representen les diferents violències que pateixen les dones al llarg del cicle vital per veure com aquestes encara pateixen més de les que es recullen.

Una de les preguntes més freqüents sobre el tema és,  per què hi ha tanta diferència entre les xifres de dones i homes? Davant d’aquest dubte ens trobem amb una resposta tipificada, androcèntrica i esbiaixada. “Les dones tenen més eines, més facilitat en les relacions per no arribar al carrer”. Davant d’això i recollint la veu de moltes entrevistades al llarg dels darrers 5 anys, cal dir que les dones que no són visibles a l’espai públic més transitat es retiren per evitar les mirades que les jutgen com a: males filles, males dones, males mares. S’allunyen de les violències pròpies d’una ciutat masculina dins de cotxes o a cases abandonades. En altres casos s’adopten estètiques masculines com a estratègies de protecció, per tant, no les identifiquem com a tal. En altres casos viuen sota un sostre, però no una llar. Aquestes dones que tenen més eines són aquelles sense llar que heroica i conscientment aguanten les agressions, de tots els tipus i colors (des de les violacions en la parella, a la trata) per tal de no acabar al carrer. Per tant i a mode de conclusió, són les valentes, les lluitades, les invisibles.

Similar Posts