Xerrem amb l’Ivan Miró, sociòleg, investigador en economia cooperativa, social i solidària, activista, soci cooperatiu de la ciutat invisible i participa de l’Impuls Cooperatiu de Sants i la XESC.
Ens trobem en un petit bar del barri amb l’excusa del nou llibre que ha publicat amb Icària «ciutats cooperatives» aquesta primavera.

Com t’imagines tu la ciutat cooperativa?

Abans de parlar de la ciutat que volem hem de tenir clar quin és el model que tenim. La ciutat que tenim és el que es pot definir com una ciutat on predomina el capitalisme metropolità i global. Que el que fa és produir capital privat, expropia a la comunitat en favor de l’acumulació del capital. Està articulada a través d’una gestió publico-privat, on l’administració concerta amb el capitalisme privat com intervenir en diferents sectors, turisme, smart city, logística, distribució comercial, etc. Com crear les millors condicions perquè el capital privat generi rendes de monopoli urbanes. Les conseqüències negatives que té aquest model és la pobresa, gentrificació, desnonaments, precarietat, desigualtat, etc., eixos des d’on podem començar a pensar en el model de ciutat que volem.

És a partir d’aquí on podem plantejar el cooperativisme com eina per lluitar contra aquest model?

Diguéssim que per generar una ciutat diferent calen sumar les energies de molts acots socials diferents. Una sola força o organització no serà capaç de fer front a un model tan assentat. Des de la XES, s’ha teoritzat sobre la substitució de la matriu publico-privada de la generació econòmica per una matriu publico-cooperativa-comunitària.

Que significa aquesta matriu?

Les tres parts d’aquesta matriu serien per costat l’economia que ha de ser col·lectivitzada via municipalisme. Un sector públic que no signifiqui estatització sinó democratització. Unes empreses públiques on puguin participar els usuaris i els treballadors i tinguin una gestió democràtica. El sector públic que formi part d’aquesta concertació ha d’assegurar drets i donar recursos als ciutadans. Parlem de remunicipalitzar sectors estratègics com l’aigua i l’energia.

La segona part seria obrir l’oportunitat a què les empreses cooperatives de tot tipus, consum, educació, habitatge, treball, etc., participin d’aquesta concertació. És a dir que optin al mercat que les institucions generen. Això vol dir democratitzar l’economia i un control del lucre dels excedents. Crear una estructura econòmica que generi autonomia i satisfaci necessitat de la ciutadania en generals. Ara mateix són resoltes de forma hegemònica pel capitalisme. D’aquí sorgeixen les línies de treball dels barris cooperatius i ecosistemes cooperatius locals. Circuits d’economia local per satisfer les necessitats de la comunitat.

I per últim hi hauria una tercera part que és tot el sector comunitari, autogestionari o associatiu, que d’alguna manera ha de ser el control de la comunitat d’allò públic i cooperatiu. Per assegurar que les altres dos responguin als interessos col·lectius. La dimensió comunitària ha d’estar present per definir les prioritats dels territoris, barris i sectors econòmics. Posar els béns urbans al servei de la comunitat des de l’autogestió, reapropiar-se de la ciutat de forma directa, creant horts comunitaris, recuperant equipaments, centres socials, escoles populars, okupant edificis, reapropiant-nos de l’espai públic.

De quina manera o quins mecanismes es podrien establir des dels sectors comunitaris i autogestionaris per mantenir un control del sector públic o la participació en les institucions. Sobretot tenint en compte que els moviments socials de la ciutat de Barcelona sempre han fet bandera de l’autogestió i independència del poder municipal. Com es pot teixir una relació de control sobre qui exerceix l’autoritat a través de la força, és a dir l’administració?

Són les dues primeres potes les que han de controlar l’administració des de diferents nivells. Hi ha qui ho farà presentant candidatures. Hi ha qui demanarà obrir espais on la societat sigui la que fiscalitza, proposi i avaluï. Crear un consell municipal per la transició econòmica i ecològica de la ciutat on les xarxes d’economia solidària li digui a l’ajuntament cap a on ha d’anar la política econòmica de la ciutat.

De quina manera es pot assegurar el control cap a una administració que controla la legalitat i exerceix poder cap als ciutadans?

Al barri per exemple Can Batlló i Can Vies s’han guanyat gràcies a la mobilització popular. Com més fort sigui el contra-poder d’allò comunitari més poder social. La pressió de la comunitat cap a l’administració és des de la mobilització.
Per altra banda com més poder econòmic tingui la societat autoorganitzada, com més llocs de treball cooperativistes i d’economia social i solidària, més capacitat d’influència a l’hora de fer polítiques públiques econòmiques.

Parlant de generar economia cooperativa per extreure-la de la lògica capitalista, com podem fer-ho sense entrar en un circuit de competitivitat?

Hi ha diferents visions dins l’economia social. Hi ha qui sí que parla de la competitivitat. Hi ha en canvi qui parla de post capitalisme essent conscients que el cooperativisme dins d’un marc de capitalisme hegemònic té totes les dificultats per consolidar-se i estendre’s. Les cooperatives de l’Impuls cooperatiu per exemple estem en aquesta segona visió, ja que no li veiem molt de sentit en competir dins el capitalisme. Defensem la construcció d’una economia plural perquè no només hi hagi una hegemonia mercantil. S’ha de reconèixer una economia pública, una social, una de cures i intentar que l’economia mercantil tingui responsabilitat social. S’han de trobar marcs de trobada entre totes. El segon pas important és crear mercats socials. Si cada cooperativa intenta competir cada una per la seva banda, no estarem canviant res. Si en canvi aquestes configuren un nou àmbit socioeconòmic entre elles, creant mercat social, hi ha una altra escala econòmica i es consoliden mútuament. Per tant l’estratègia és crear altres esferes de circuits econòmics.

Sense una direcció o estratègia política concreta, tot això podria acabar essent assimilat com una nova manera de capitalisme més just. Si la creació de noves cooperatives només respon a la iniciativa i interès dels seus socis, com ens podem assegurar que aquestes siguin transformadores, la comunitat en rebi un retorn o respongui a necessitats col·lectives?

Ha de ser el mateix moviment cooperativista. No crec que en sistemes passats de direcció política de partit que mana al sindicat i el cooperativisme complementa. No estic d’acord en tota la idea d’emprenedoria. El naixement de cooperatives ha de respondre a necessitats no cobertes a la comunitat. Per això és important crear estructures compartides per part del cooperativisme i l’economia comunitària del territori per tenir una certa planificació i proactivitat. A Sants per exemple hem creat l’impuls cooperatiu de Sants que entre d’altres pretén respondre a això. Ha de ser la comunitat organitzada qui detecti les necessitats i generi les respostes. Ara estem discutint i treballant en aquesta línia. El cooperativisme és una eina per conjugar interessos personals i interessos col·lectius.

En focalitzar les energies en la generació del nostre propi model econòmic, pot ser que s’hagi abandonat molta de la feina sindical i a les fàbriques que anteriorment centrava les energies revolucionàries? A més això ha coincidit amb un moment d’increment de l’explotació laboral.

El sindicat, l’ateneu, la cooperativa i per alguns el partit són les tres formes organitzatives clàssiques del moviment obrer. Que la gent estigui muntant cooperatives no és una causa de l’afebliment sindical, sinó que és conseqüència. Hi ha una generació de precàries que als anys noranta som expulsades dels mecanismes de participació arran de la transformació del capitalisme. CCOO i UGT juguen a reforçar l’obrer central a costa dels obrers perifèrics i els petits no saben adaptar-se. Es perd una generació de gent que potser haguéssim treballat als sindicats i passem a treballar al territori.

Ara ens trobem en una altra fase del capitalisme on s’està precaritzant tota una onada de treballadores que estan fora dels mercats de treball convencionals. Aquests nous subjectes hiper-explotats, com les Kelis, els manters, els riders, etc., estan tornant a crear-ho tot, sindicat, estructures d’ajuda mútua i cooperativa, perquè tenen totes les necessitats a cobrir. És un nou horitzó molt interessant que supera les estructures clàssiques i està integrant sindicalisme i cooperativa a la vegada.

Similar Posts