Dona de carrer, dona alegre, dona de varis nius, dona ben pagada, meuca, concubina, pendó, cortesana, meretriu, golfa. Puta. A mitjan segle XX es va publicar El Segon Sexe, Simone de Beauvoir analitzava aquí la consideració social de les dones, incloent-hi la prostitució i contemplant la vella figura de l’hetera, dona de l’antiga Grècia que satisfeia desitjos sexuals. Passant per l’hetera, la geisha, la vedette del star system, fins a arribar a la prostituta actual, totes elles tenen en comú una existència marcada per la seva suposada submissió als interessos sexuals, afectius i socials dels homes.

Parlar de feminisme i prostitució és parlar de dues realitats conflictives, no perquè el feminisme estigui renyit amb aquesta realitat, sinó perquè les prostitutes s’han vist poc acollides pel moviment feminista.

Actualment a Espanya la prostitució és una activitat alegal, cosa que fa que no sigui una activitat del tot reglada. Dins el marc regulador jurídic de la prostitució trobem diversos models mixtes, per una banda, el model prohibicionista, que considera la prostitució un greu atemptat contra els drets humans, de violència contra les dones i un signe inequívoc d’explotació sexual. Un pas més enllà trobem el model abolicionista, que vol erradicar la prostitució i comparteix amb el prohibicionisme la valoració d’aquesta, tot i que, a diferència de l’anterior, no valora de la mateixa manera a la dona prostituta que el proxeneta.

Per l’altra banda i en clar enfrontament, el plantejament pro-legalització, que promou la visualització de la prostitució i defensa la seva legalització per combatre la violència, així com el model reglamentarista, que accepta la prostitució i vol obrir una via cap a la seva legalització.

Paula Ezkerra, membre de l’Assemblea pro Drets de les Treballadores Sexuals de Catalunya, va ser la primera treballadora sexual que va arribar a la política municipal com a consellera de la CUP al districte de Ciutat Vella el 2016. Tal com va expressar l’any passat a un cicle de converses a la Biblioteca Francesca Bonnemaison, “un feminisme que no contempli a totes les treballadores del sexe no pot ser anomenat feminisme”.

Tot i això, no podem oblidar tot el que hi ha darrere la prostitució: màfia, proxenetisme, clientelisme, tràfic de persones… Segons un informe de l’any 2016 “La prostitución desde la mirada de Cáritas”, del 90% de dones prostitutes, el 80% són immigrants d’origen brasiler o nigerià que arriben a Espanya en una situació de vulnerabilitat que fa que acceptin condicions laborals infrahumanes.

Per aquest motiu, és des del feminisme des d’on s’han de reivindicar els drets i les condicions de treball de les prostitutes, i això es garanteix des de les polítiques del govern. Sectors de l’abolicionisme defensen campanyes d’informació, sensibilització i debat sobre la irracionalitat d’una sexualitat diferenciada en funció del sexe; sancionar el proxenetisme i clientelisme i aplicar mesures sociolaborals i sanitàries per les dones que vulguin romandre en la prostitució i les que vulguin abandonar-la.

La dicotomia entre la llibertat sexual de la dona i la seva explotació és un dels grans reptes on el feminisme ha de trobar l’equilibri, tot deixant que siguin les mateixes prostitutes les que reivindiquin els seus drets i condicions laborals. Però per un canvi político-ideològic cal també un canvi cultural, destruint els patrons que perpetuen les relacions de poder de l’heteropatriarcat. I això, amigues, és molt més difícil.

Similar Posts