La Mercè Cardús és del barri de la Bordeta de tota la vida, que quedi clar que és de la Bordeta. Persona coneguda per molta gent, afronta el futur amb valentia ara que està lluitant contra el Càncer. Ens explica que ja els seus pares i avis van néixer aquí, de família de pare des de finals del segle XIX. Era una família de paletes que va participar en la construcció de l’actual església de Sant Medir. Per ella el barri és molt important. Va viure uns pocs anys de la joventut fora, però quan va quedar en estat va voler tornar perquè el seu fill també pogués tenir aquest vincle amb aquests carrers i la seva gent.

De jove va viure l’explosió de llibertat produïda als anys setanta i de l’ambient cultural d’una Barcelona que en poques coses s’assembla a la d’avui. «Avui hi ha molta menys llibertat que quan jo era jove» ens confessa. L’escena del moment estava plena de noms com la «Fura dels baus», els «Comediants» o Pau Riba, i recollia les reminiscències hippies. La música, el teatre, la festa… van marcar aquesta època de la seva vida. Se’n recorda de com la Sala Celeste era un dels principals punts neuràlgics d’aquella època. Destaca l’esclat de llibertat sexual, que encara avui en dia seria transgressora. Assegura que la sensació de més llibertat la comparteixen tots els que van viure aquells temps. El barri sempre ha estat un dels espais més rebels de la ciutat i recorda com havia passat per exemple per «Cros 10», una de les primeres cases okupades de la ciutat.

És una de les moltes persones que ens podem trobar habitualment a Can Batlló i en altres espais del barri propers als moviments socials. Però és en aquest espai, Can Batlló, on se sent realment vinculada. Ha estat quan ha sigut més gran que ha començat a implicar-se més en espais socials del barri. S’ha adonat amb els anys que és anarquista, encara que sempre ho ha estat encara que no hi hagués posat nom.

Per ella, La Bordeta és com un poble i és importantíssim poder sortir al carrer i conèixer la gent. Anar a un bar i poder petar la xerrada amb les veïnes. El teixit social és com una bombolla d’oxigen necessària per poder tirar endavant. Veu la situació al barri amb preocupació, sobretot pel problema de l’habitatge que està fent que molta gent marxi; turisme, pisos turístics, hostels, etc., estan fent que sigui inassumible viure-hi. Li fa pena que hagin de tancar comerços de tota la vida i recorda els anys en què per exemple carretera de La Bordeta era un carrer molt viu amb moltes botigues i vida social. «Fins i tot els bancs han tancat», ens explica. Malgrat tot, té motius per ser optimista doncs veu que neixen i creixen molts projectes que l’il·lusiona veure,com ara Can Batlló, el moviment cooperatiu o Can Vies.

Similar Posts